El diàleg intern. El pare i el fill intern

La imatge:

Una pare o mare animen el nen davant les dificultats.
Una pare o mare no donen importància que un nen cometi errors, ja que és normal.
La persona també té interiorment tant una mare o pare com un nen.

L'explicació:

Un no és un, és més que un de la manera com un se sol identificar.
Un és un més enllà de les circumstàncies difícils que es pugui trobar en un moment donat (sense feina, o ingressos,...etc.)
Quan un es capaç de parlar d'ell mateix com si fos un altra és el moment que es pot autoobservar-se, i essent conscient que aquest altra forma part d'ell, les coses es poden veure d'una altra manera, és a dir sense recriminació, sense jutjar, sense separar.
Aquest petit exercici suposa el següent:
1. Passar d'un estat a un altra, és a dir de sentir-se identificat amb els pensaments, sentiments i instints que tingui o bé amb la feina, amb els amics, fins i tot amb la nació o classe social que pertany i els materials que posseeixi
a un estat com si aquest personatge fos una màscara i no anés del tot amb un mateix.
2. Passar d'aquest estat de desidentificació amb el personatge que construeix i representa amb el vertader Ser, la Veu Divina que cadascú porta a dins. Aleshores un és conscient que hi ha una naturalesa interna que està relacionada amb l'externa, i aquesta naturalesa interna superior és l'ànima. Identificant-se amb l'esperit a través de l'ànima, un es capaç de parlar amb ell mateix, de ser més lliure i independent i menys vulnerable per exemple a les crítiques i comentaris dels altres o propis ja que ell s'identifica amb Ell.
Per entendre'ns es tractaria de ser capaç un mateix de parlar d'ell mateix com si fos una persona d'entrada diferent però com a meta final essent conscient que aquesta personatge que ha anat construint forma part d'ell mateix. Aleshores la imatge que un pot tenir d'ell mateix és bastant diferent, ja que no està condicionat pels seus pensaments, sentiments, i fins i tot físic, aspectes temporals que un posseeix en un moment donat, ja que se situa en l'esperit.
En definitiva, aleshores la persona esdevé ella mateixa, comença a percebre la seva vertadera missió i propòsit, és a dir des d'una actitud humil, amb absència d'ego personal o molt disminuïda o manifestada i un comença a ser lliure per exemple no només de les crítiques o opinions dels altres sinó de les seus judicis interns, senzillament la persona té altres preocupacions, servir una voluntat divina.

Aleshores, la persona ni es despreocupa d'ella mateixa, ni tampoc es crucifica, senzillament veu les coses amb més claredat i actua amb compassió amb un i els altres, com la mare que no recrimina en el fill que embrut la taula ja que és petit i està en una fase de desenvolupament.
Sota aquesta perspectiva, la persona en procés d'interiorització i de diàleg intern, es capaç de veure les pròpies pors, sense identificar-s'hi, amb acceptació, i sense donar-li massa importància, sense separació, mab unió i recolzament, com un punt de partida per anar-se alliberant d'elles, estant per sobre d'elles. Si un ha fet coses mal fetes en el passat, cal perdonar-se i perdonar els altres i al mateix temps demanar i acceptar a les entitats celestials encarregades a repartir justícia que li posin les condicions difícils per reparar els seus errors.

L'exercici:

Un procés de meditació sobre una qualitat com per exemple la humilitat, emetent imatges d'humilitat sana primer i llavors llum al voltant d'un mateix, per aleshores mantenir una actitud de calma, passivitat atenta per rebre revelacions, i anar desmascarant la seva imatge per adonar-se de la seva vertadera naturalesa i anar esdevenint més lliure.

Salut a tots!