Remeis per l'enveja

L’enveja és un estat mental i emocional que fa que la persona vulgui els béns i serveis o talents dels altres o a desitjar que els altres no tinguin els propis béns. Aquest comportament ve motivat per un sentiment de buidor intern i d’inferioritat. L’enveja, com tota la resta d’emocions negatives, té un component egoista, ja que en aquest cas el desig d’allò que té l’altre implica un pensament centrat exageradament en un mateix i en una manca de sensibilitat o d’interès envers les altres persones.

La conseqüència d’aquesta actitud en extrem en la societat és una manca de socialització, ja que la gent més normal tendeix a apartar-se de persones egoistes i envejoses, és a dir, de persones que després de pensar en elles, tornen a pensar en elles, persones tristes per no saber valorar allò que tenen ni apreciar les virtuts dels altres. En efecte, a nivell personal, la persona envejosa té una manca d’autoestima producte d’un sentiment de buidor que es pot produir en determinats moments per sobre d’altres, sobretot en aquells moments en què es posa de manifest alguna de les seves mancances i alguna de les fortaleses o riqueses dels altres. Si aquest sentiment no es gestiona eficientment porta sovint a qui el pateix a la infelicitat, a la manca de gaudiment al llarg del temps i a un envelliment més accelerat, producte de la relació existent entre la ment i el cos físic. Normalment no hi ha persones envejoses i persones no envejoses. Tothom d’alguna manera més o menys intensa pot caure en aquest tipus de sentiment d’inferioritat. El que és important no és el fet de tenir enveja o no tenir-ne, sinó el tipus de resposta que podem donar a continuació.

D’altra banda, hi ha diferents tipus d’enveja, és a dir, des de l’enveja de tipus material (el fet de desitjar els diners, cotxes, les vivendes o el benestar material dels altres), l’enveja de tipus mental i emocional. Una persona enveja mentalment a un altra quan vol posseir la seva intel•ligència per sentir-se superior a ella, menystenint-la o rebutjant-la. Aquest és un dels factors que explica que hi hagi poques persones que elogiïn els altres, ja que quan una persona està competint amb una altra sense escrúpols, no hi ha lloc per a la cooperació o apreciació. En canvi, quan una persona vol posseir una virtut o talent d’un altra però al mateix temps l’aprecia o admira, ja no hi ha cap mena d’egoisme perquè experimenta un sentiment superior, el reconeixement i admiració de les qualitats de l’altre, i això explica que la persona tingui més possibilitats de posseir el talent que anhela. L’enveja de tipus emocional consisteix en què a una persona no li agradi que una altra sigui més reconeguda o estimada que ella, de manera que si la persona no gestiona positivament aquest sentiment, busca d’alguna manera ser tan estimada com l’altra persona, amb un estil melancòlic, competitiu o agressiu.

La gestió negativa de l’enveja implica un menyspreu personal o sentiment d’inferioritat producte d’una manca de riquesa espiritual o d’estima raonable envers un mateix, però també implica una acció cap enfora, és a dir, la recerca de béns, sentiments, coneixements exteriors d’un mateix per cobrir la seva insatisfacció, cosa que pot provocar que la persona caigui en mans d’un altre gran enemic de la ment: la cobdícia, el desig desordenat de posseir o consumir quelcom. Per tant, l’error en la gestió del problema de l’enveja resideix en la creença que per solucionar les pròpies mancances, un ha d’obtenir quelcom exterior a ell. Per què una persona quan està sola no és envejosa però quan veu que alguns dels seus companys tenen èxit o són ascendits professionalment, té més possibilitats de caure en l’enveja? Això és producte de la falsa comparació, de l’egoisme, de la manca d’autoconeixement i la manca d’amor envers els altres. Cal superar la dèbil creença que la solució dels nostres problemes és tenir el mateix que les persones que tenim el nostre voltant en termes de prestigi social, béns, coneixements i amistats. Pensar que ens hem de comprar un cotxe d’una determinada marca només pel fet d’estar a l’alçada dels nostres companys, és una forma de debilitat, ja que sempre la felicitat de la persona estarà subjecta a les forces externes, al que facin els altres, la qual cosa provocarà que sigui vulnerable, ja que les forces externes són canviants i no controlables per definició. Per exemple, si una persona no està contenta a la feina i canvia de feina només per alliberar-se de determinats companys de feina, per tenir unes millors condicions laborals (sigui d’horaris o salarials), sense fer l’esforç d’analitzar si està posant els seus talents i coneixements d’alguna manera al servei de la humanitat, aleshores és molt probable que la persona incorri en un error. És veritat que els missatges de determinats entorns no ajuden a evitar o disminuir les condicions que afavoreixen l’aparició del sentiment de l’enveja. Per exemple, quan alguns missatges institucionals o no institucionals emeten la importància de l’assoliment de la competitivitat i èxit definit només en termes de riquesa material, cosa que no és assolible per tots, ja que les diferències són naturals en una societat tan complexa com la nostra. Però ja se sap, la persona ha de combatre les diferents temptacions que se li presenten per no caure en l’enveja. Com? Des del meu punt de vista, un no ha de lluitar contra l’existència de l’aparició de determinats sentiments. Cal acceptar-los, ja que com he dit anteriorment, el que és important és la resposta davant del mal i no l’existència del mal, la qual no només depèn de nosaltres. En funció de la resposta que un dóna davant de sentiments d’inferioritat i de buidor interna, se sent alliberat o se sent esclavitzat i limitat. La resposta creativa i positiva és el fet d’acceptar les pròpies limitacions, però sobretot, acceptar, descobrir, potenciar i agrair les riqueses internes que un posseeix. El descobriment dels talents personals i no tan sols talents intel•lectuals (com el raonament lògic o la imaginació), o emocionals (com l’empatia) sinó també morals (expressivitat natural de virtuts humanes com la generositat), per llavors posar-los al servei de la humanitat de menys a més intensitat, comporta que un se senti millor ell mateix.

Des d’aquest punt de vista, un considera les condicions externes, és a dir els diners, les cases, els cotxes, l’amor dels altres, el coneixement universal i espiritual com a eines o mitjans per millorar-nos, no com a meres finalitats. D’aquesta manera un renuncia a creure que el remei de la felicitat final està en la possessió de quelcom exterior a un mateix. Però a més, per tal de combatre l’enveja cal les següents actituds. El profund desig de bondat envers els altres, de voler l’autèntic bé, és a dir, no desitjar que els altres no tinguin obstacles, sinó desitjar que surtin victorioses quan se’ls trobin en la vida perquè esdevinguin més forts i poderosos.

Finalment, la tercera actitud mental que ajuda a combatre l’enveja és el sentiment d’anar pel camí correcte, del coneixement de la pròpia funció en la vida i de l’assumpció de responsabilitats que hi estan associades. Aquesta actitud és molt important, ja que permet a la persona gestionar millor el desig. Si un es coneix millor a ell mateix i sap el seu rol en la vida, estarà més en disposició de renunciar a desitjar els béns del pròxim, per desitjar el que necessita per assumir les seves responsabilitats amb eficiència. D’aquesta manera no estarà tan pendent del que els altres facin, tinguin o deixin de fer o de tenir. Per tant l’autoconeixement, equanimitat i l’autoestima adequada basada en el reconeixement del treball fructífer, l’admiració i el desig de bondat envers els altres i l’assumpció de les responsabilitats són quatre ingredients que alliberen la persona de l’enveja, la qual cosa fa que un es torni més equànime, forta, sàvia i feliç. Finalment, m’agradaria acabar comentant que cal estar alerta perquè les persones són canviants i les circumstàncies també, per tant, ser conscient de les emocions és fonamental per dominar-les i transformar-les de negatives a positives per mitjà dels bons ideals, contribuint no només en el benestar personal, sinó també en el de la col•lectivitat fruït del bon exemple envers els altres.

08/11/06