La imatge:
El somriure del savi.
L'amor d'Amma.
La confiança i la inspiració d'un esportista en un moment donat.
L'alegria de viure, d'emetre llum.
La mirada de confiança i concentració d'en Wilander quan guanyava partits de tennis un rere l'altra.
L'exercici:
Complir amb el següent lema "posa per davant la bondat, la confiança amb l'evolució de l'espècie humana tot i les dificultats existents, per sobre l'empipament que et genera contemplar injustícies o qualsevol altra consideració per molt encertada que sigui".
L'explicació:
L'altra dia vaig meditar sobre la bondat i la confiança. Diuen que millor envoltar-se d'una llum blanca al voltant com a símbol protector ja que les entitats superiors se senten atretes per aquesta llum, mentre que les entitats tenebroses se senten alienades. Ara bé si un entra en aquesta influència sense permís aleshores si no ha fet mèrits, haurà de pagar, és a dir tornar el que ha rebut i amb interessos i per tant això suposa sovint un sofriment. En canvi, si un durant el dia ha treballat sobre una qualitat aleshores pot convèncer i tenir el permís de les entitats per deixar-se influir per elles. Per tant, convé demanar permís per poder entrar mentalment en aquesta influència i aleshores una vegada un es troba sota aquesta influència és convenient que un tingui el compromís clar de donar exemple.
Bé, dit això, em vaig adonar compte que em manca més confiança, més bondat i amor envers a mi en primer terme i en segon terme en els altres de manera que viure d'aquesta manera és una mica desgraciada ja que provoco separació dins meu i aleshores també fora meu. Lògicament estic exagerant, i no és per tant del tot cert, però si que em vaig adonar compte de la importància de millorar en aquest sentit.
No és fàcil esperar el millor dels altres quan hem rebut alguna injustícia per part d'ells.
Però com es pot confiar amb persones o organitzacions que han generat por, separació, i que pretenen que consumim i ens convertim com a éssers malalts i sobretot ignorants?
Primer de tot cal tenir en compte que confiar no vol dir necessàriament obeir. Jo puc confiar en què el meu fill superi els examens i no obeir a les seves súpliques de jugar quan li doni la gana. Jo puc confiar en què un govern faci la feina més ben feta, però puc no estar d'acord amb moltes de les coses que facin.
Segon, es supera aquesta mena de contradicció de confiar amb algú o alguna organització que ens provoca el mal, quan un s'adona que darrera d'aquest algú és una entitat, uns interessos obscurs que cal ignorar i que no són la persona o l'organització en sí en la seva essència. Per tant, al tractar la persona o l'entitat des d'una nova perspectiva, des del respecte a la seva dignitat que torni o es converteixi novament en bondadosa, aleshores la nostra actitud envers a ella canviarà, del rebuig a la bondat o a la indiferència o imparcialitat. És rellevant, tenir en compte aquesta perspectiva, ja que aleshores ens conduim en el tercer aspecte que cal tenir en compte. La compassió envers aquells qui han provocat el mal, ja que hauran de pagar en forma de sofriments, la llei és inapel·lable.
Fins i tot hi ha un argument de confiar en què els dèbils d'esperit sigui forts que es caracteritza en l'autoprotecció. Aquells interessos que ens volen emmalaltir, perquè no tinguem forces, perquè estiguem desorientats, perquè siguem inoperatius, estan regits per la por a perdre el poder. Si ens col·loquem en la mateixa ona a través del odi, aquests interessos aconsegueixen el seu propòsit, és a dir, que entrem en el paradigma de la por amb totes les seves conseqüències negatives que suposa com per exemple emmalaltir. En canvi, si la persona respon amb compassió, amb amor, és un altra llenguatge, un es col·loca en una altra ona de longitud i ja no pot ser atacat.
Per tant esperar el millor, confiar amb els altres ens apropa a ells i això és positiu d'entrada. Confiar no és contradictori amb una certa cautela, sabent en quin espai confíem i en quin altra espai és millor distanciar-se. A més si un és ferit pel fet d'acostar-se massa, més val això i avançar o aprendre la lliçó que quedar-se aïllat i paralitzat. Ara bé, l'amor, la confiança, la bondat en tots els éssers ha d'anar acompanyat de coneixement, saviesa ja que és aquesta la que ens dictarà l'espai que podem tenir de confiança.
També vaig arribar a la conclusió que per ser una persona més confiada i més bondadosa és convenient entrar amb un nou estat de consciència basada en l'abundància, fe, esperança, amor, bondat i confiança, en lloc de la desconfiança, maldat, por.
Amb això no vull dir que calgui confiar amb tothom, ja ho he dit abans la importància d'un cert distanciament en funció de les afinitats que es tinguin amb les persones.
La manera d'entrar en aquest nou estat de consciència, es caracteritza en la generositat, en perdre les pors personals i en canvi a tenir certa por a no complir per exemple la llei de l'entrega.
Pots preguntar-te. Que passaria si perdessis això, allò (pot ser la feina, fins i tot la salut, les amistats)?
Un es pot adonar compte que quan mira cara a cara amb la por amb observació, aquesta es dilueix, es retira, perd la força. Mentre un no perdi la fe amb ell mateix, la resta sol ser passatger. Per tant, si és la fe amb un mateix l'ingredient bàsic acompanyat de l'acció coherent que capacitat la persona a construir, això vol dir que l'orientació interior és més important que allò que és extern a un mateix. Un no se sent tant vulnerable, se sent fort. Quan un perd moltes de les coses exteriors al principi ho passa malament però si s'adona compte que el més important és identificar-se amb la seva ànima, se sent protegit i aleshores pot tornar a construir, i per això és tant important la confiança en la vida, a un mateix i en el Creador.
Moltes vegades ens ha passat que hem perdut coses que ens ha sabut greu però passat un temps no li donem més importància doncs aleshores un s'adona compte que no calia haver-se preocupat tant. Val a dir que en processos de canvi o transformació personal, un perd coses però altres coses ocupen els llocs buits i si un evoluciona són noves facultats, noves actituds, noves responsabilitats, i nous talents i qualitats les que s'instal·len dins d'un mateix per viure amb més significat.
Em veia a mi mateix amb una preocupació, angoixa, sense sentit, amb una tensió interna malaltissa, amb una actitud dura i recriminatòria sense sentit, amb un sentit de l'obligació rígida (he de fer, he de tenir, he d'acumular....he de guanyar,...).
Ara em veig amb qualitats, amb bones actituds, amb serenitat i pau, amb un estat d'alerta positiu i relaxat, espontani, responsable, amable, confiat, bondadós, amb la consciència tranquil·la d'haver fet algun pas endavant durant el dia i amb la clarividència i humilitat del que encara que toca avançar, i amb un sentit de responsabilitat de donar quelcom, emetre llum (desapareix la necessitat d'acumular i saber i començar aparèixer la necessitat d'entregar i donar de manera més aviat generosa, ja que un dóna més importància l'educació (coneixement aplicat positivament) que no pas la tinença d'excessius títols, coneixements i càrrecs).
Salut!
ESQUEMA
Fa 3 mesos
