La persona victimista i adherida a la queixa declarada o no declarada i pensant que la societat és massa injusta amb ella. .
La persona arrogant, que se sobrevalora i fa un ús inadequat del seu poder, pensant que la resta l'han d'admirar o servir.
La persona humil, que s'estima i que estima els altres pel que és o pel que són i sobretot per les llavors del que poden ser.
El protector del escut serà segur en funció si els sentiments estan enpolsorits o transparents com el cristall i els pensament enboirats o lluminosos com el Sol.
L'exercici:
1. Quan apareixi un sentiment negatiu, de menysvalor o d'arrogància, observa'l.
2. Observa que la causa és una mancança.
3. Observa que la causa és un desig.
4. Identifica el desig.
5. Observa'l i t'adonaràs que perd intensitat, fins el punt de desitjar-ho com a meta final.
6. Identifica't en el teu treball amb agraïment per poder perfeccionar-te.
7. Ocupa't en lloc de preocupar-te per la teva imatge, ocupa't per transmetre llum, amor, comprensió, compassió, agraïment, i qualsevol treball.
8. Experimenta com et sents.
9. Manifestar tot allò positiu que vingui.
Per exemple
1. Estic a l'atur i em menysvaloro.
2. Observo que la causa d'aquest sentiment és una mancança.
3. Observo que la causa d'aquest sentiment és un desig.
4. Identifico que el desig és un estatus, una feina, uns ingressos, un reconeixement.
5. L'observo i perd intensitat fins i tot a deixar de tenir aquest desig, a tenir un estatus, uns ingressos com a meta final.
6. Identifico una altra sentiment, el treball interior, el treball amb agraïment, imaginant-me fent coses útils pels altres.
7. Transmet una imatge de responsabilitat per treballar en uns valors com la llum, amor, treball, direcció sàvia, sense l'aferrament els resultats.
8. Experimenta com et sents. Segurament amb aquest estat tens possibilitats de convertir la situació desfavorable amb favorable.
9. Limita't a escoltar la veu interna i manifestar tot allò que vingui.
L'explicació:
Les persones amb poca autoestima fan càlculs sobre el que tenen o fan i en canvi la persona que està bé amb ella mateixa, deixa que les coses flueixin, ja que aleshores en general els intercanvis són més naturals. Uns fan càlculs intel·lectuals, els altres es mouen amb intencions basades amb principis i valors justos i purs. Uns són massa intervencionistes i els altres són més intuïtius.
En general hi ha tres actituds davant l'ego:
1. Aquells que cerquen complaure'l sigui en forma de possessions, diners, plaers, reconeixement, poder adoptant una actitud més aviat egoista i despreocupant-se de fer gaires sacrificis.
2. Aquells qui el maltracten sigui en forma de sacrificis excessius en funció de la naturalesa i les necessitats que tenen que pot agafar la forma de dejunis exagerats, activitat física extenuant, estudis intensos.
3. Aquell quie es coneix en cada moment, és conscient de les seves necessitats, de les necessitats dels altres, i conviu amb saviesa, justícia i amor. Que cerca el punt mig, essent conscient que les masses piquen, que també és conscient que a mesura que es va fent gran prefereix multiplicar, donar i repartir, en lloc de rebre i acumular i que accepta les proves, els sacrificis però no per deixar d'insatisfer unes necessitats bàsiques sinó per donar-lis una altra orientació. Si per exemple fa dejuni, no ho fa per castigar-se sinó per sentir-se més lleuger, és a dir fent intervenir la voluntat, però també l'amor i lògicament també la direcció, en el sentit de fer les coses segons les possibilitats i l'entrenament previ que hagi realitzat.
En defintiva, la primera actitud té a veure amb la despreocupació i egoisme desmesurat.
La segona actitud té a veure amb una actitud una mica orgullosa de pensar que es capaç de fer grans sacrificis i que es tracte de la solució als seus problemes, però com que els fa a contra cor i també desmesuradament, aleshores pateix i no s'alimenta adequadament.
Aquestes dos actituds demostren una baixa autoestima, una sobrevalorada i l'altra menysvalorada de manera que atrauen situacions, comportaments, ambients, i fins i tot companyies que sintonitzen amb la seva manera de pensar i de creure pe continuar visquent com viuen. Pateixen un desequilibri sigui de voluntat, d'intel·ligència o de motivació.
En canvi la tercera actitud, demostra una actitud humil, integre, intel·ligent de saber el que pot fer en aquests moments i el que no pot fer, de saber la direcció a utilitzar partint de la base que està bé amb ell mateix com a punt de partida i essent conscient que també està una mica insatisfet per tenir algun motiu per créixer. Que s'alegra de la victòria dels altres, especialment si demostren el treball de determinades qualitats. En definitiva està equilibrat, tot i que aquest equilibri es mogui cap endavant, com aquell qui està dret amb una cama i es va moguent cap una zona més elevada perquè hi vegi més bé.
Les dos primeres actituds es mouen o s'identifiquen amb coses externes a ells i per això són vulnerables, en canvi la teerca actitud es mou o s'identifica amb el ser interior, en estar bé amb un mateix com a punt de partida per estar míllor a través del seu treball, que estima sense esperar ser estimat, que fins i tot en lloc de separar-se dels altres s'uneix, almenys en la seva part divina.
Una actitud atipa a l'ego, una altra el mata i finalment la tercera que el nodreix adequadament com la mare a un fill perquè tingui un mínim d'energia per bellugar-se però per treballar de criat i no d'amo de la festa.
Que és la persona?
La persona no només és el seu cos físic, les seves possessions, les seves amistats, els seus coneixements, el seu estatus, sinó sobretot d'un aura, d'un color i una energia que l'envolta i que transmet que fa que la gent se senti més afí o menys afí, i que en la mesura que sigui transparent, lluminós, brillant, vast i poderós les persones raonables si senten inspirades. No es tracte tant del que una persona ha fet, té sinó sobretot el que és, el que emana, el que transmet, és a dir, amb una paraula, amb l'estat d'ànim. I que és l'estat de l'ànim? Doncs bé, és un emoció, un sentiment, una valoració en aquest cas al parlar de l'autoestima, del autoconcepte i aquest és correcte en la mesura que un sap quin és el seu rol, la seva responsabilitat i la compleix en bona mesura, i amb el protagonisme que sigui en el moment que sigui i normalment ho sap millor la naturalesa que un mateix. Quan la persona decideix i treballa no tant d'alimentar el seu ego, sinó per ser natural i deixar que sigui la naturalesa que decideixi el curs dels resultats, es va trobant amb major equilibri.
Quan la persona en lloc de cercar amor, treballa en sentir-se bé i emetre llum al seu voltant, l'autoestima raonable li apareix. Quan un s'identifica amb els nobles ideals, i justos, amb el treball i conreu de l'estat d'ànim positiu, és a dir amb aquest aura i aquesta energia per sobre de les superficialitats i determinades imperfeccions que tothom té, és a dir quan s'identifica amb la mirada positiva, amb l'esperit, en el servei que dóna els altres des de la posició que tingui, la persona es va guarint i equilibrant. En definitiva quan una persona es despresa a les temptacions del món material i sap utilitzar-lo per donar-li un significat espiritual, o un significat basat amb valors i criteris, va constuirnt el que que hi ha en el cel a la terra. Amb una paraula la sana autoestima hi ha absència de por, de la por de l'ego i s'aconsegueix per l'amor a l'Ego Superior, envers allò diví que tothom té a dins seu.
El que passa és que la persona està inundat de desitjos que el preocupen no satisfer-los degut a la identificació amb ells, quan es deixa d'identificar amb ells o com a mínim els vegi com a mitjans i no com a fins per ells mateixos, aleshores les coses canvien. Quan un vol ser perfecte i no ho és, pateix i es tensiona, quan un deixa de voler ser perfecte, desapareix la tensió, però per no ser mandrós i estar en el punt intermig es tracte d'acceptar la imperfecció (humilitat) i al mateix temps es tracte de treballar per la perfecció sense esperar resultats elevats, ja arribaran quan hagin d'arribar. Quan un deixa de voler agradar, la tensió de no agradar desapareix, però aleshores es tracte d'acceptar que no agradaràs a tothom, que fins i tot hi ha gent que et posarà pals a les rodes, i al mateix temps treballar amb responsabilitat er agradar per no per amor a la seva imatge sinó per amor als valors, principis nobles i justos que encarna.
Per aconseguir o anar aconseguint això, es tracte d'observar-los i aleshores deixen de tenir tota la seva força, un es capaç des de la posició d'observador i no tant solsament d'actor, de tenir una perspectiva, d'escollir aquells que paguen la pena, de renunciar a uns altres. Per exemple, puc tenir temptacions de comprar un llibre i aleshores deixo passar un dia, i observo com les meves ganes canvien d'intensitat i aleshores tinc una major lucidesa i sobretot llibertat per prendre la decisió de comprar o no comprar i si es tracte de comprar, fins i tot saber el moment de comprar.
Salut!
