La meva llista de blogs

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la mar).. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la mar).. Mostrar tots els missatges

divendres, 24 de maig del 2013

172. Sobre la por i l'amor: El nen que supera les pors i avança en el camí de la vida (la muntanya, la mar)

La imatge: 

El nen que té por de nedar enfront d'aquell que neda sense por.
El nen que pateix massa a la muntanya enfront d'aquell qui puja amb atenció i confiança.

L'exercici: 

1. Fes una llista de pors siguin de la naturalesa que siguin. 
2. Identifica la causa de les pors des d'una posició d'observador. 
3. Observa la conseqüència de la materialització de les pors, amb equanimitat. 
4. Distingeix les pors racionals, de les irracionals o exagerades. Del que és important i el que és irrellevant. Del que és generós i el que és egocèntric.
5. Les pors irracionals, observa-les i t'adonaràs que redueixen la seva intensitat. 
6. Accepta les pors racionals i assumeix la responsabilitat des de la saviesa i amor de: 
-  escollir objectius coherents amb les teves motivacions intrínseques (valors importants)
- escollir recursos materials, motivacionals i mentals per tal de crear condicions perquè els teus objectius els vagis sentint, integrant dins teu, en lloc d'estar pendent de pensar en evitar en el que no vols. 
- sent la confiança que experimentes a partir de la sana ocupació que una  part de la teva vida està sota control, i molt especialment o totalment la teva actitud o intepretació envers el que et passa.

7. Tingues la saviesa en distingir allò que pots canviar i del que no pots canviar i millor acceptar. 


T'adonaràs que moltes pors, són fruït a l'egoïsme, a la por perdre coses externes que ens mantenen atrapades en una il·lusió, en una esclavitud, quan realment la felicitat prové del interior, de la presència en el ser en tot moment. El problema apareix quan la persona vol moltes coses que no s'ha merescut, i quan s'identifica en el tenir i el fer que poc tenen a veure amb la seva naturalesa. Per exemple aquella persona que es dedica en el món dels negocis, atret per aconseguir diners i no serveix, és millor que renuncïi i es dediqui envers allò que realment estima.

Quan la persona té com a mitjà ser millor persona i utilitza els recursos com a mitjans, aleshores comença a experimentar el següent:
- Modera els desitjos.
- Fa una vida més simple.
- Distingeix allò que és important del que és secundari  per la seva evolució o despertar de la consciència. 
- A sentir abundància en lloc d'escassedat, ja que sent que té facultats interiors que li permeten adaptar-se millor en la realitat en base a la seva missió i propòsit.
- Assumeix la responsabilitat de la seva vida, dels errors i encerts.
- Més preocupat en servir que en prendre a partir del que fa bé, del que estima i treballa, és a dir té una actitud més generosa i intel·ligent alhora.
- Té més presència del ser, del aquí i ara.
- Accepta la veritat.
- Observa les pors sense fer-les del tot pròpies, des de la figura del observador, a part d'actor i s'adona com moltes es van dissipant.
- Té el seny per estar preparat pel pitjor i la motivació per esperar el millor.
- Sent que té un esperit immortal dins un cos, sent un sentit de ser multidimensional. 
- Accepta algunes condicions difícils com a formes d'aprenentatge, per adquirir saviesa.


L'explicació:

Una de les emocions que són més nocives és la por. De fet és la font de la resta en la major part dels casos.

Sens dubte que la por ens ha protegit de la destrucció, però també immobilitza o limita el cor, les ànimes de les persones en moltes ocasions.

Cal estar atent a les lleis de la naturalesa, per  respectar-les si volem viure amb harmonia interna i també externa. Fins i tot viure amb certa prudència davant del desconeixement i certa ignorància ja que demostra respecte. Ara bé, davant d'un cert coneixement, i una certa saviesa, cal actuar, i fins i tot amb un risc perquè si un ha d'esperar a tenir molt informació per actuar, mai actuarà o mai evolucionarà.

S'aprèn per mitjà de l'acció, i també de l'avaluació, o l'autoexamen.

La persona necessita adaptar-se en la societat fruït a unes necessitats, exigències, desitjos, i aleshores un estudia, treballa, actua de la millor manera possible. 


1. Ara bé, fins a quin punt les pors que té són reals o construïdes artificialment?
2. Fins a quin punt les pors que experimenta una persona són contextuals?
3. Com es poden superar determinades pors o fòbies siguin producte de la interacció amb el medi natural, amb animals, amb situacions determinades o bé socials?
4. Com es produeixen les pors? Són experimentals, són temperamentals? Quina és la seva causa?
5. Si la causa de la por, és una determinat desig, si s'atura el desig s'atura la por, però es pot viure amb absència de desitjos? Com es desconstrueixen les pors? Sota quin paradigma de la persona i sota quina emoció es pot treballar per gestionar millor les nostres pors? Sota quina pràctica un pot treballar per tal de gestionar millor les pors?

1.
Hi ha pors reals, més que pors són perills. Està clar que pujar una muntanya nevada sense el material, les precaucions, els recursos adequats fa que un sigui molt més vulnerable davant de qualsevol eventualitat. Per tant, una manera de reduir les pors és el coneixement. El coneixement és el que permet que les persones que fan expedicions hagin d'allotjar-se durant unes setmanes al campament base abans de sortir a escalar algunes de les muntanyes, ja que aleshores el cos està més habituat a viure en aquesta determinada alçada.
També hi ha pors fictícies, aquelles que un s'imagina que poden passar, fruït a una imaginació descontrolada. Per exemple quan se'n va la llum, aleshores, si un ha vist pel·lícules de por i és petit, pot tenir por. Es tracte d'una por fictícia però és viscuda com a real per la persona perquè està experimentant la por a ser atacat, o qualsevol altra cosa que l'incomodi o que vegi que la seva integritat perilla. 

2.
Hi ha pors contextuals i el problema està en no veure la seva contextualitat.
Per exemple quan era petit jugant a casa a uns cosins segons, un gos va mossegar al meu germà, vaig sortir disparat a casa a comunicar-ho per tal que se'l emportessin immediatament al metge perquè el curés. Aquesta experiència em va condicionar amb la meva relació amb els gossos. No hi vaig tenir massa afecció i envers alguns quelcom de por. Lògicament hi ha gossos que per la seva aparença són dòcils i es fa difícil tenir por envers a ells, però d'altres d'entrada la cosa canvia. El gos que va mossegar al meu germà, era un gos problemàtic i si no recordo malament el van haver de matar. En la mesura que vaig tenir contacte amb gossos més bondadosos, vaig començar a deixar de tenir por envers els gossos, ara bé sempre els he tingut respecte. D'aquí la importància de tenir en compte el context, en aquest cas el tipus de gos que un interacciona. Si un té en compte el context, i per tant és savi, i no es deixa condicionar per les experiències passades encara que formin part de l'experiència i aprenentatge d'un, és més fàcil adaptar-se a la realitat de manera més lliure. Saber tenir en compte el context, implica tenir coneixement i anar més enllà del record d'una determinada emoció associada amb una determinada situació o objecte o animal en aquest cas, capturar i interpretar nova informació i actuar en base a aquesta especialment.

3.
Hi ha diferents aproximacions que ajuden a superar les pors que paralitzen l'individu. Algunes poden ser les següents:
- Tenir més coneixement del objecte de la por.  Per exemple la muntanya, el mar. El seu perill i por associada està en funció del seu comportament fruït de la interacció amb elements del seu voltant (aire, pluja, etc.).
- Acceptar, respectar allò que ens fa por. Si un té por a ser criticat, en la mesura que ho accepti,la por es redueix.
- Moderar el desig. Si un té por perquè desitja triomfar o obtenir un determinat resultat, en el moment que redueix aquest desig associat a un determinat resultat extern, aleshores la persona també redueix la por a no aconseguir allò que vol, perquè no vol de manera tant intensa. Si un no té necessitat de demostrar que és el millor a ningú, ser criticat tampoc el molestarà.
- Exposar-se amb l'objecte o element que li fa por amb un entorn no hostil. Si per exemple una persona té por a fracassar parlant en públic o tocant un instrument davant de la seva gent, pot assajar davant de familiars, o fins i tot es pot imaginar quan assaja que està davant de la gent. Si fracassa o erra no passa res perquè o bé està sol o bé està davant dels seus benèvols amics. En l'exemple anterior citat, en la mesura que em comuniqui amb gossos i vegi o m'adoni que la major part d'ells s'hi pot tenir un tracte mutu respectuós, aleshores, la por dels gossos es redueix de manera significativa. L'exposició continuada (sigui parlar, cantar, actuar, instrumentar davant dels altres) ajuda a disminuir o reduir l'angoixa, sobretot en la mesura que agafa confiança, i està centrar en estimar el que fa. Per exemple, el que és rellavant és la cara de felicitat que mostrava en Philippe Petit quan va travessar les dos torres bessones el 7 d'agost de l'any 1974 sobre un cable d'acer.

- Identificar-se amb una naturalesa superior. Certament tenim un cos físic, un cos emocional i un cos mental. Ara bé també tenim un cos causal (desenvolupament de la ment abstracte), un cos búdic (on resideixen els sentiments desinteressats), i un cos atmic (on resideix la voluntat impersonal). Per tant, en la mesura que la persona utilitza els cossos superiors per satisfer la seva naturalesa superior en lloc del revés, en la mesura que utilitzi la matèria per satisfer, treballar i construir les virtuts que posseixi, i no el revés, en la mesura que s'identifiqui en un esperit dins un cos físic, les pors per no satisfer a un ego inferior disminueixen perquè la persona s'instal·la o identifica en un ego superior.

4.
La persona conscient i inconscientment vetlla per la seva supervivència o integritat física, però també estima personal, la seva posició social, i també el seu ésser en conjunt. Quan d'alguna manera perilla allò que d'alguna manera un crea, té, estima i protegeix ve la por.
Quan realment un perd quelcom d'allò que un protegeix sigui diners, un pateix i té por que torni a succeeir, ja que la persona pateix quan no pot evolucionar o involuciona.
Per tant el sentiment de pèrdua és un sentiment associat a la por. Realment hi ha pors justificades, però al construir coneixement sobre l'experiència la por en moltes ocasions es converteix amb atenció i respecte. Quan un nen o noi puja una muntanya i passa pel costat de precipis, lògicament li pot entrar quelcom de por, però amb confiança i amb fixació o orientació en el seu equilibri converteix aquesta por amb atenció i respecte.
En definitiva em quedaria amb la idea que la por té a veure amb la creença i l'experiència de la pèrdua de quelcom i associant-la a sofriment sigui més o menys justificat.
La por pot ser experimental. Per exemple, la pèrdua d'una feina, d'una posició social, de la capacitat adquisitiva, d'un amic, d'un amor, de la salut en un moment donat, del reconeixement de determinats éssers, en definitiva qualsevol pèrdua real o experimental. Aquesta por o pèrdua experimental pot provocar una por imaginada de cares el futur, el que s'anomena mentalment la capacitat d'anticipar una pèrdua futura i un nou sofriment passi o no passi en la realitat.
La por també pot ser temperamental i té a veure amb els desitjos intrínsecs, que estan associat a tendències internes que el condicionen i l'orienten a la vida d'una o altra manera. En la mesura que la persona no pot fer ús d'aquests talents, o expressar aquests valors interns se sent malament, inacabat, i pateix d'alguna manera. Novament una mirada massa externa per posar en pràctica aquestes qualitats externes ens pot fer perdre el món de vista. En canvi una mirada més interna, pot ajudar a la persona tot i les dificultats que pugui tenir en un moment donat per expressar i satisfer aquests desitjos interns a l'exterior. Per exemple, si un té por a ser inacceptat, no estimat o poc apreciat, serà vulnerable ja que les persones del seu voltant poden tenir altres ocupacions més importants que admirar-lo. En canvi, si un s'accepta tal com és, s'estima a ell mateix, als altres i la vida en general sense esperar un retorn, aleshores se sentirà més lliure. Si un no té una feina on poder satisfer els seus talents se sentirà malament però si en comptes d'estar orientat en aquesta mancança, treballa per millorar el seu futur amb paciència, per col·locar-se en un lloc més adequat al seu perfil i treballa per manifestar les seves qualitats en l'esfera no laboral, com a mínim se sentirà protegit i fins i tot més savi. D'alguna manera aquesta orientació humil i treballadora farà que el patiment es redueixi i fins i tot es vagi alegrant en la mesura que va obtenint assoliments, i més savi per comprendre moltes coses que ignorava, coneixent les causes de les seves dificultats i els camins per fer avenços importants. 


5.

Si la causa de la por, és una determinat desig, si s'atura el desig s'atura la por, però es pot viure amb absència de desitjos? Com es desconstrueixen les pors? Sota quin paradigma de la persona i sota quina emoció es pot treballar per gestionar millor les nostres pors? Sota quina pràctica un pot treballar per tal de gestionar millor les pors?


El problema radica en el fet de la identificació. Si un s'identifica amb coses externes a ell, aleshores quan les perd, se sent vulnerable, en canvi si un s'identifica amb les qualitats internes, encara que perdi moltes coses exteriors, les podrà tornar a guanyar si és capaç de confiar amb ell.
Per exemple, si un té por a perdre un partit de tennis, estarà creant les possibilitats perquè això succeixi ja que l'emoció segueix a una acció que sigui coherent amb ella. En canvi si des del pensament, un s'orienta en guanyar internament, en fer el millor en pro del desenvolupament de les qualitats, al centrar-se en l'emoció positiva estarà creant les condicions perquè guanyi. Certament pot guanyar o perdre el partit, però al identificar-se no amb el resultat extern sinó amb el resultat interior, al donar-ho tot des d'un punt de vista de direcció, motivació i acció, si un discerneix correctament, se sentirà un guanyador.


Moltes vegades la por irracional prové de la manca de confiança, la manca de fe, la ignorància o desconeixement del funcionament de les coses o de les lleis.
Si un treballa d'una manera justa i amorosa envers una activitat, envers una possessió, un talent, una qualitat, una amistat o un tipus d'amor, és difícil que es perdi perquè el subjecte es converteix en l'objecte i aleshores hi ha una força poderosa o una voluntat creativa que ens cerca i ens utilitza per poder expressar-se. És allò que es diu, aquesta persona s'ho mereix, es mereix aquell premi, perquè ha estat capaç de fusionar-s'hi, de formar part d'aquella activitat en què ha estat merescut. De fet la persona es converteix en l'obra i per tant la por desapareix, les seves necessitats disminueixen i modera els seus desitjos.

Certament que si un deixa de desitjar quelcom, es perd la por a perdre, perquè ja ha fet la renúncia. Quan una persona fa dejuni, fa una renúncia, una neteja intestinal, i al principi pateix, però aleshores el cos s'hi acostuma. Si un redueix la ingesta de menjar al principi té por de passar gana, o de passar-ho malament, però aleshores passat un temps, es troba millor, s'hi acostuma, i la por desapareix. Estic parlant d'un simple dejuni de 24 hores a la setmana. Però es pot viure amb absència de desitjos? Des del meu punt de vista, el problema no és el desig en ell mateix, sinó l'actitud que tenim envers a ell i la naturalesa del desig. El desig de benestar, de tenir una posició social determinada, d'incrementar les facultats mentals o determinats tipus d'intel·ligència, de determinades comoditats, d'un reconeixement, de posseir objectes i materials, està bé com un mitjà per ser millor persona. Si es converteix en un fi, la persona es desequilibra, perquè el desig de tenir coses, coneixements, amistats, reconeixements, poders, estan en part fora de la persona, no només depèn d'ell i si s'identifica amb quelcom exterior, sempre serà vulnerable.  A més una vegada saciat, a la mínima  tindrà més gana, perquè no haurà construït res sòlid en el seu interior. En canvi si només utilitza quelcom exterior per construir quelcom interior se sentirà més ple, més independent, amb menys necessitats, menys desitjos, més educat i més equilibrat i per tant estable. Per exemple, si una persona adquireix coneixements i continua adquirint coneixements sense aplicar-los realment, aleshores no es transforma i no aprèn realment. En canvi si la persona aplica allò que aprèn, està d'alguna manera experimentant amb ell, està construint algun tipus de coneixement, se sent més poderós, harmònic, i menys dependent. A vegades la societat ens fa creure que són imbècils, quan en realitat tenim més poder del que ens fan veure. Cal iniciativa, senzillesa, i educació.

La por irracional es desconstrueix a partir de l'amor incondicional, i de la saviesa. A través de la saviesa un s'adona compte de la importància de viure amb agraïment, de tenir l'oportunitat de viure, d'evolucionar, i aleshores s'adona compte de la importància de viure amb el paradigma de l'abundància en lloc del victimisme i de la mancança. Quan un s'ocupa en oferir el que té, les seves qualitats posades en pràctica no té temps per preocupar-se.  Si un es preocupa per fer el que vol fer, el que emana de la generositat i la justícia, aleshores no es preocupa per evitar que no passi el que no vol que passi. Certament cal estar atent i preparat per les contingències però aleshores cal ocupar-se en crear les condicions amb fe, esperança i caritat perquè es manifesti la bondat. Per tant, si hi ha amor no hi ha espai per la por. Ara bé és el pensament, el discerniment o la idea o ideal el que dota força en una emoció o una altra i per això és important estar atent, a fer d'observador del propi cos i no solsament fer d'actor, ja que aleshores a través de la identificació amb l'esperit la persona pot transcendir la matèria, pot adonar-se que la vida és una mena d'il·lusió en part i  estar per sobre de certes circumstàncies.
Cal temps, treball i fe per anar desenvolupant aquest estat de consciència, que permeti a l'individu, considerar-se un esperit dins un cos físic, ser íntegre amb ell mateix i agafar el compromís d'evolucionar en funció del que és en lloc del que vol ser que no és  i no serà.
La meditació en la respiració, o bé en una qualitat, la relaxació, la contemplació a una idea, l'autobservació dels sentits sense jutjar, és una manera d'anar adquirint aquest estat de consciència que ens permeti veure els desitjos de manera que no agafin les regnes del poder de manera que hàgim d'anar a darrera d'ells de manera mecànica. Aquest estat de consciència, ens permet entrar en la ment abstracte, en la ment intuïtiva i de ser cada vegada més amos dels nostres impulsos i per tant de moderar els desitjos perquè siguin rectes, justos i purs, que ens equilibrin en lloc de desequilibrin que tinguin com a meta final ser millor persona, i això implica saber dir no, fer sacrificis, per saber dir sí, cap a un camí més estable interiorment.

Finalment m'agradaria dir que una manera d'enfrontar les pors, és acceptar-les, observar-les, i aleshores un s'adona compte que la major part d'elles perd força, que són ridícules.

Treball, fe i temps!