205. Sobre la consciència. L'actitud davant el desig. El gran mètode.

La imatge:

Una persona amb ansietat per no obtenir els resultats desitjats.
Una persona amb equanimitat per no obtenir els resultats esperats.

Una persona que viu condicionat i limitat envers els records del passat.
Una persona que viu el moment present com si fos nou, renovant-se, reprogramant-se i enriquint-se.

Una persona víctima de les emocions tant si són bones com si són negatives associats a resultats i opinions alienes.
Una persona observant amb distància les emocions tant si són bones com si són negatives, essent lliure de la seva inestabilitat, identificant-se amb el seu centre, consciència, amb l'amor i la saviesa.

Una persona aferrada a desitjos que alimenten el seu cos emocional (cerca de benestar i evitació del malestar).
Una persona equànime davant dels seus desitjos ja que s'orienta a principis i els sentiments positius associats en aquests principis que li permeten a ser més savi i més amorós.

Una persona amb tendència impositiva, possessiva, dependent, irresponsable, ignorant i egoista.
Una persona amb tendència respectuosa, influïdora desinteressada, interdependent, responsable, savi, i generosa.

Una persona que s'alimenta de les seves emocions i els seus capricis.
Una persona que s'alimenta dels sentiments bondadosos i desinteressats.

Una persona que segueix un sistema establert per la societat o per un mateix.
Una persona que segueix a un ordre intern amb amor que pot o no coincidir amb les exigències de la societat o les exigències del seu ego.

Una persona desconnectada d'ella i sense fe.
Una persona connectada amb el seu centre i amb fe.

Una persona li manca confiança.
Una persona té confiança amb la bondat divina.

Una persona que viu amb conflicte perquè troba un distanciament entre el que és, té i fa amb el que voldria ser, tenir i fer.
Una persona que viu amb harmonia ja que s'adona compte de la naturalesa del conflicte, dels condicionaments, deixant de costat els records o associacions que l'han condicionat sense reforçar-los per evitar ser dependent d'ells. Que s'adona compte que és més important ser que fer o tenir i que en la mesura que tingui desitjos connectats amb la seva manera de ser no ha de sentir que es troba separat a ells.

Una persona que veu impossible determinats projectes, objectius.
Una persona que veu possible determinats projectes o objectius en la mesura que ja els estigui assolint en el moment present a través de petites accions.

Una persona que està orientada en els resultats de les accions.
Una persona orientada en el treball d'una activitat, i sense deixar de tenir una visió o intenció positiva dels seus resultats, espera que sigui la mare naturalesa que decideixi quan els ha d'assolir. Sap que el camí de l'assoliment es base en diferents etapes que permeten adquirir poder interior, saviesa i desinterès tal que li permet avançar.

Una persona per exemple té l'actitud de dir "sóc gandul i no vull ser-ho", de tal manera que genera un conflicte dins d'ell.
Una altra persona diu "mira aquesta actitud de gandulària, de fet, és un pensament, però jo sóc més que aquest pensament o entitat o creença", de tal manera que al no identificar-se amb aquest pensament ni tampoc rebutjar-lo, al observar-lo, es dissipa.

Una persona actua amb por, ja que base la seva autoestima en el resultat exterior i per tant és vulnerable.
Una persona actua amb amor, ja que base la seva autoestima en el treball interior més que en el resultat exterior i per tant no és vulnerable, dit d'una altra manera, aquesta persona, basarà la seva autoestima no tant si té o no té feina, si té o no té una posició de prestigi social, sinó sobretot en tenir la consciència tranquil·la per obeir la seva naturalesa superior, els seus nobles ideals.

Una persona al pensar amb la seva imatge, pateix massa.
Una persona al pensar en estimar la veritat, se serena.

L'exercici o procés:

1. Quan desitgis una cosa, tingues una idea clara concreta, visiona i sent aquest objectiu.
2. Pregunta't si és just (si fas mèrits per obtenir-lo), si és pur o té un cert grau de desinterès.
3. Si l'objectiu té a veure amb el treball i desenvolupament de qualitats tals com la generositat, paciència, empatia, etc., voldrà dir que l'actitud serà l'adequada, en cas contrari, caldrà abandonar el desig o l'actitud.
4. Quan un ho té clar i té fe amb tal objetiu que creu pur i just, aleshores cal que actuï sense esperar resultats d'una determinada manera o deixar que sigui el Creador que decideixi els resultats.

Per exemple, una persona desocupada, està motivada per trobar feina, però també es pot desesperar quan veu que passa el temps i no obté cap resultat. L'actitud pacient, visionària positiva, responsable i treballadora és molt important. És a dir, es tracte que creï les condicions per trobar feina sense posar-se una data en concret, sense identificar-se amb el nom d'aturat, sinó identificant-se amb el nom d'ocupat i sobretot tenir fe que un dia obtindrà un bon resultat del seu treball.

L'explicació:

És important combinar l'idealisme amb el realisme, les emocions amb els pensaments, les necessitats inferiors amb les superiors, però sempre donant preferència o començant a donar preferència als centres superiors. Si un dóna preferència en els centres superiors, sap que moltes respostes les trobarà a dins seu. S'adonarà que el perseguiment del diner, del reconeixement i fins i tot, tota mena de coneixements com per exemple de psicologia, és molt frustrant, i provoca molt d'esgotament excepte que sigui un perseguiment auxiliar i no principal, com un ajut, com una eina, per perseguir, més ben dit, descobrir i potenciar les qualitats internes.
Allò que serveix per transformar-se és el coneixement aplicat, per què sigui aplicat cal estimar-lo, cal donar-li sentit i això implica la interpretació des de dins de cadascú i per tant allò exterior pot ser un ajut però mai quelcom que hagi d'obeir a cegues.

El conflicte entre el que un és i no és, desapareix quan s'accepta tal com és i d'allà treballa per perfeccionar-se no tant per agradar els altres o tenir una posició determinada sinó pel mateix sentit de l'evolució.
Per exemple un estudiant en un moment donat pot tenir un conflicte perquè es troba que no té uns coneixements quan realment els vol obtenir. En el moment que comença a estudiar, pas a pas, aquest conflicte desapareix ja que no hi ha la por a actuar, d'alguna manera està fent mèrits per assolir allò que anhela legítimament per aleshores fer coses positives o aplicar-los de manera justa.
De la mateixa manera que quan un s'observa tant dels aspectes positius com de les ombres, és important no separar-se d'ells, acceptar-los i observar-los, ja que aleshores agafen un nou significat, una nova orientació lluny de quedar-se petrificats. Fins i tot la persona davant les situacions que es troba o bé amb les persones que es relaciona, al observar tals relacions, es pot adonar d'allò que funciona i allò que no funciona, aleshores sense generar conflicte, acceptant-ho com a punt de partida, la percepció canvia, i les relacions també canvien per bé, ja que un pot comparar les conseqüències d'una o altra actitud, és a dir d'una actitud conflicitiva i una altra d'harmònica, de conformista com a punt de partida i no com a meta final. Quan una actitud es repeteix, la ment tendeix a actuar de manera mecànica, però la vida canvia, els contextos canvien i si la ment no canvia s'envelleix i comet errors greus. Per exemple moltes vegades la persona reacciona en base a records negatius passats davant d'una situació o relació quan la situació del moment present és diferent. Per tant el problema es viure dels records que són passats, projectats en el futur i modificats en el present. En el moment que un s'adona compte dels seus prejudicis, dels seus records, i es capaç de percebre noves visions en el moment present per alliberar-se o deixar de costat aquests records, la persona es renova tot i que aquestes noves interpretacions de la realitat esdevinguin records. És a dir quan un s'adona compte que l'ego és una identificació o aferrament amb el record no com una idea sinó com un fet, un esdevindrà més espontani, més lliure i més pur i més lluny del ego. Per exemple, pensar que un sempre té raó amb una determinada qüestió perquè sempre ho ha considerat així i amb ànim impositiu, implica ser poc receptiu a una realitat més rica que pot abocar a la separació amb la realitat, a un conflicte ja que cal ser més desinteressat i humil.
Per trencar la cadena dels condicionaments cal col·locar-se en la intuïció, en l'amor i en la saviesa, cal saber parar-se, aturar-se i guiar-se per la veu interior per reaccionar de manera constructiva davant els fets. Quan un és insultat i no s'immuta, vol dir que d'alguna manera ha aconseguit estar centrat.

Malauradament molt polítics, sindicalistes, estan condicionats per les seves ideologies i comuniquen idees per agradar a la seva gent, sigui de manera conscient o inconscient, quan realment haurien de poder parlar de manera més global, investigant les coses per elles mateixes abans d'acceptar-les de per sí, sobretot essent més honestos amb ells mateixos a primera instància.

En definitiva desitjar que les coses siguin d'una determinada manera i impositivament, i sobretot volent controlar allò que no es pot controlar, genera molta frustració, neguit i infelicitat. En canvi, treballar, crear les condicions perquè els objectius i ideals s'assoleixin sense decidir exactament quan i com, serena més la persona. Simplement, la diferència es troba en l'actitud, una és exigent, impacient, egoista, irrespectuosa, i l'altra és generosa, pacient, treballadora, responsable i sobretot humil.

És curiós fixar-se que la publicitat sovint o la major part té una finalitat entre neutre i egoista i poques vegades generosa, ja que té per finalitat vendre i no només informar, és a dir imposar, o crear una necessitat o una demanda. I la publicitat pot ser correcte quan sigui honesta, però sobretot quan faci veure a l'individu que el més important és ell i no el producte o servei.

En el món del ensenyament, és important ser conscient que més que dir a una persona el que ha de fer o deixar de fer, és convenient fer-li preguntes perquè descobreixi per ella mateixa el que convé. Per exemple, fins i tot en un procés d'orientació professional, és convenient, que l'orientat arribi a la conclusió que serveix per ensenyar que no pas que li digui algú, aquest algú a primera instància és preferible que li creï les condicions per l'orientat es descobreixi.

Per això és molt important conversar de manera equànime i centrada amb un mateix, des de la intuïció, més que la racionalització i adonar-se compte que no cal fer cas a les demandes del ego ja que no té raó i fer més cas a la veu interior i superior.